Compartim al nostre blog el relat en primera persona d’un company, sobre com de greus són els abusos al sector dels serveis funeraris. Un patiment que va motivar la presentació d’una moció conjunta per part de la CUP-Poble Actiu.  

“Aquesta història avui és sobre els meus, demà, Déu no ho vulgui que diria el meu avi, serà la vostra. Perquè a tots ens passarà, però malauradament, els diners dictaminaran si es produeix d’una manera o una altra. Parlo de la defunció del meu avi i de com han estat els seus últims anys, el seu últim mes, l’últim dia, i els primers per als seus familiars sense ell. Una història que de ben segur, molts veïns i veïnes de l’Hospitalet i de tot arreu en aquest país de merda, han patit, pateixen, i si no posem fil a l’agulla, patiran.

S’oblida, es menysprea, s’ignora, es mira cap a un altre costat i no es tracta amb el respecte, l’honor i la dignitat que mereixen els nostres majors. Però aquesta actitud no és (hi ha lamentables excepcions) la de les famílies, sinó de l’Estat i de les administracions, siguin autonòmiques o locals. Fer-se gran, patir malalties i perdre l’autonomia personal és un negoci, i l’esforç i suor de tota una vida queda reduït a quant tens al compte bancari.

Els hi devem tant als nostres majors que se’m cau la cara de vergonya en veure com els tractem quan arriben als seus últims anys de vida. Algú es pot plantejar en la societat del “benestar” que s’hagi de pagar per néixer? Doncs llavors perquè assumim que s’ha de pagar, i molt, per morir.

Gairebé tot el que rodeja l’etapa final de la vida fa ràbia, molta ràbia. Aquest últim mes, he passat moltes hores, moltes nits al costat del meu avi, i la indignació em feia un nus a l’ànima que no es desfeia tot i plorar com no he fet mai. Nits on en sortir de l’habitació per anar per un cafè i veure “comercials de la mort” m’enervava. Persones que estan esperant que algú mori per anar corrent a vendre els serveis del funeral. Tothom té dret a guanyar-se la vida, és cert, però cal permetre això?

Sentir l’última respiració de la teva persona estimada mentre l’agafes de la mà i que el primer que escoltes és la veu d’un desconegut preguntant si ja tens resolt el seu últim adéu, és per entrar en còlera. Jugar amb els sentiments, el patiment i el dol dels familiars, per a fer negoci. Un negoci permès i fins i tot encoratjat per les administracions. Una puta vergonya. Com et fan sentir culpable i mala persona si no et gastes X diners. El que llegireu a continuació és el que vam escoltar aquelles hores:

– “Home! Com que no voleu estampetes?… Aquest taüt? Dona, hi ha la possibilitat que es trenqui en el trasllat”. Això és ser miserable.

Fa poc escoltava en una tertúlia radiofònica com un dels seus participants deia “és llei de vida, i les famílies s’han de fer càrrec, no podem deixar-ho tot en mans de les administracions, és un deure que hi ha moltes famílies que, amb molta barra, no aborden”. Ell, una figura pública i que de ben segur té un compte bancari prou molsut. Valent! Vés i li expliques a la cara això a les famílies que per les seves circumstàncies socioeconòmiques no poden. Per què una cerimònia mínimament digna, i uns tràmits legals han de costar més de 4.000€? Ei, calla!, que hi ha una opció que val 2.500€, perquè “tothom” ho pugui pagar. Per cert, una opció que en cap moment ens van oferir. Tant és, per un altre familiar la vam escollir i tot el que es va viure després fou lamentable, sense dignitat per al difunt ni els seus familiars.

Persones que han treballat tota la vida, que han aixecat un país destrossat i que han lluitat per tenir quelcom que deixar als fills, que han pagat impostos, que no han defraudat a Hisenda, que han sigut ciutadans exemplars perquè així ha de ser i que després vegin com les administracions en treuen profit.

Després de pagar una hipoteca, la contribució, l’IBI i tot el que calia, resulta que en el nostre cas, l’Ajuntament de l’Hospitalet ens farà pagar gairebé 5.000€ perquè el pis passi al seu fill. La “plusvàlua” diuen. De veritat? Aquesta és la forma de les administracions per recaptar impostos per pagar serveis que després ofereixen de manera deficitària? No sóc idiota, amb l’habitatge es fa negoci, i que per això tenim el problema que tenim, però no seria més raonable, més just, fer aquest pagament si la propietat finalment es ven i no abans?

Cementeri municipal l'Hospitalet Foto: César Blesa

Cementeri municipal l’Hospitalet Foto: César Blesa

El meu avi, valencià, de Castelló, que va arribar amb dotze anys a l’Hospitalet, i que va portar amb orgull el nom de la ciutat, cada cop que pujava al quadrilàter i guanyava combats de boxa, que va guanyar fins a dos cops els “Guants d’Or”, màxim reconeixement en la boxa amateur i que va transmetre als seus fills i néts que han d’estimar la ciutat on viuen i que mai va rebre res a canvi per això. L’única queixa que he escoltat al meu avi de la ciutat era que “Ací no sabem fer festes majors ni divertir-se com al poble”.

Però anem als últims anys. Vaig informar-me per a portar als meus avis a un centre de dia públic o concertat, els centres privats ja ni tocar-ho pel que valen. Doncs la resposta fou: “Tres anys de llista d’espera”. La meva resposta fou dura: “D’aquí a tres anys, el meu avi ja és mort”, i així ha estat. Us imagineu els vostres barris sense llars d’infants o escoles públiques? Us imagineu que heu d’esperar tres anys per escolaritzar les vostres filles? Doncs amb els nostres majors és el que hi ha en aquesta ciutat.

Ell, que va treballar a l’horta, a Cal Trabal, que es va enfilar als terrats de tota la ciutat per instal·lar antenes de televisió, que va ser membre de l’Associació de Veïns del Centre i va lluitar per un rebut de l’aigua més just per als hospitalencs/ques, que participava als actes locals i que explicava amb orgull que el seu nét era casteller a l’Hospitalet, torna a veure, ara sigui on sigui, que la ciutat no està a l’altura.

El més lamentable és que no és un cas aïllat, l’Autoritat Catalana de la Competència (ACCO), “ja va imposar una multa a Áltima amb 800.000€; l’Ajuntament de l’Hospitalet, amb mig milió; l’Institut Català de la Salut (ICS), com gestor de l’Hospital de Bellvitge, amb 300.000€; l’Institut Català d’Oncologia, responsable del Duran i Reynals, amb 100.000€, i el Consorci Sanitari Integral, que gestiona l’Hospital General de l’Hospitalet, amb 25.000€”, tal com recull l’article de La Vanguardia del 13 de febrer del 2015. Una decisió que es va recórrer als tribunals.

És cert, al Durans i Reynals ens van donar la targeta d’una altra funerària, Mèmora. Bé, una altra empresa sancionada per “impedir que altres empreses fessin servir el seu tanatori al municipi (Artés, Bages) i, amb això, dificultar la competència”, tal com recull l’article del diari Ara signat el 30 de gener del 2016. Així doncs, aquestes són les “opcions” que tens. Gràcies, però no.

La societat ha de fer una profunda reflexió sobre com tractem als nostres majors i als nostres difunts. Com les persones que més han treballat, i que queden indefenses i sense autonomia, són oblidades. Com les administracions es renten les mans o fan el mínim decorós, i sempre en període electoral, per atendre als avis. Com es castiga a les famílies a patir i a no viure durant molts anys, només perquè “és llei de vida”. No ens podem resignar, cal treballar entre tots/es per canviar aquesta situació lamentable i cruel, per què, per sort o per desgràcia, tots/es la passarem”.

Un veí de l’Hospitalet de Llobregat, 28 de novembre de 2016